Matrioska

No sé si us passa que quan alguna cosa us agrada, us funciona, us emociona… la voleu compartir amb els altres. Jo avui sento la necessitat de copsar a través de les lletres el que ha estat per mi la formació del Postgrau Gestalt per a infants i adolescents, des de la meva senzilla mirada d’aprenent i segons la meva vivència personal del procés.

M’encanten les nines Matrioska. Aquestes boniques nines de tradició russa, elaborades de forma artesanal amb fusta lleugera, que cadascuna d’elles acull en el seu interior una nineta més petita, fins arribar a la més menuda de totes, aquesta, moltes vegades en forma de nadó. Pintades amb multitud de colors vius es poden trobar amb diferents expressions, i algunes referències atorguen el seu origen a un joc de nines japoneses que representava els set Déus de la fortuna o Shichi fukujin, en el que el Déu Fukurokuju albergava en el seu interior les altres deïtats.

Doncs justament aquesta representació és per mi un dels grans aprenentatges de la formació. Poder veure’m i sentir-me com aquesta nina Matrioska, prenent consciència de que dins meu hi viuen la Sònia nadó, la Sònia infant, la Sònia petita, l’adolescent… fins a la Sònia adulta que sóc ara, ha estat un regal.

Viatjar a cada una de les etapes a cor obert és… com ho podria expressar… no és fàcil; hi ha reserves, desconfiança, por… pot haver-hi bloquejos inconscients, auto defenses… i és bo, jo diria que gairebé imprescindible, fer-ho acompanyat, ja sigui de forma terapèutica o d’algun puntal vital amb qui puguis confiar. Tot i que també és cert que la vida et mostra el que estàs preparat per veure i quan hi estàs preparat; o dit d’una altra manera, hi reparem, ens hi fixem, o ho percebem de manera profunda quan és el nostre moment. Allò típic de la veueta interior? Doncs sí, quan estem preparats ens arriba i també ens va mostrant el camí.

El postgrau és una formació que t’acompanya als diferents períodes vitals perquè tu hi facis una parada i hi puguis sentir, percebre, adonar-te, de com va ser, com estaves, què et va aportar aquella etapa… t’ajuda a entendre què necessitaves, i tu pots examinar en quin grau ho vas rebre i com ho vas rebre… també pots observar si hi ha una ferida, quelcom incomprès, quelcom per explorar, quelcom que va doldre… perquè malgrat la frase, el temps no ho cura tot. El temps passa, però el que realment sana és posar-hi mirada. Donar-hi atenció és necessari per reparar.

Pot semblar estrany, però és així. No és retorçar-se en les ferides, res més lluny. És prendre consciència. Observar, comprendre i acomodar certes experiències de forma saludable en nosaltres mateixos. Per què? Us podeu preguntar, perquè anar a furgar allà on… ? La resposta podria ser, fent referència al títol del llibre de Ben Furman, perquè “Mai és tard per tenir una infància feliç”. Les experiències que vivim des que som concebuts i de forma molt significativa durant tota la infància, marquen la nostra existència, el nostre caràcter.

El caràcter és el conjunt de defenses que es formen davant les experiències de la vida, especialment durant la infància. És una manera particular d’actuar i reaccionar, que reuneix les característiques que la persona desenvolupa en la seva relació amb l’ambient i es registra en la seva estructura corporal. (cuirassa)

Si analitzem els nostres trets caracterials i podem observar les nostres cuirasses ens podrem desempallegar d’allò que no ens agrada. Partint de l’aquí i l’ara (com estem físicament, què sentim, on ho sentim…) podem anar estirant del fil d’una situació que ens incomoda i aquest fil ens conduirà a l’origen de la qüestió, allà on cal resoldre.

La pau que et dona poder abraçar cada una de les nines Matrioskes existents en tu és indescriptible. És assossec, calma, seguretat, confiança, AMOR. L’amor més pur, l’amor més necessari, l’amor que més es transmet, que més es dona, que més es contagia… L’amor per tu mateixa.

Mahatma Gandhi deia: Sigues el canvi que vols veure en el món.

Per concloure avui hi podem afegir: La porta del canvi només s’obre des de dins.